El funeral
La vall del riu vermell. La cançoneta dels funerals. Quina mania li tenia. Qui l’havia triat per al funeral de la Gemma? La Gemma, la seva amiga de l’escola. Inconformista, extravagant, diferent, encantadorament excèntrica. S’havien retrobat feia uns anys, a les sortides que organitzaven, de tant en tant, els companys de l’escola. Estàs igual! Tu sí que estàs igual! Què has fet durant aquests anys? Com t’ha anat la vida? Quin il·lusió veure’t, Gemma!
Es van posar al dia, i aviat va retornar la sintonia: els mateixos reflexos, les mateixes connexions còsmiques que es produïen entre elles quan compartien pupitre a la primera fila de la classe. Un comentari a mitja veu d’una feia riure a l’altra, una mirada provocava un segon comentari divertit, i ja no podien parar de riure. Reien molt. Era un entendre’s sense parlar, un fluir fàcil, una mena de màgia que la Lidia mai més havia sentit amb ningú altre. Ara, després de tants anys, tornava a passar el mateix. Era un encaixar natural, sense esforç. Reprenien la comunicació, el fil de la seva amistat en el mateix lloc, on el van deixar, trenta anys abans. Quin misteri.
I ara va i et mors, Gemma. Per què em fas això, amiga meva? I d’aquesta manera tan bèstia! Espelmes al menjador, al passadís, música new age i una brusa inflamable. Què bèstia, Gemma. Quina tristor i quin forat més gros que sento a la panxa. Tu sola. Per què no em vas avisar, per què no em vas enviar algun senyal màgic dels nostres?
En el tanatori, la cançoneta seguia. Que si “trobarem a faltar el teu somriure”, que si “el record de la vall on vas viure no l’esborra la pols del camí”.
Marxem d’aquí, Gemma, això no s’aguanta, no és per a nosaltres, marxem d’aquí. Apa amics, família, aquí us quedeu, adéu i fins a una altra.
Ningú s’hi va fixar. La Lidia va sortir, discreta, per la porta del darrera.
La van trobar algunes hores més tard passejant per Collserola, no lluny del tanatori. Des de llavors s’hi passeja sovint per allà. Camina, gesticula, somriu. Va xerrant, animada. Tothom pensa que parla sola.
©Laura Berenguer
