Natura amb poesia, un art inspirador

La poesia ha estat, des de fa molts anys, una manera d’exaltar la natura. Sobretot al Romanticisme, època en què es reconeixia el valor de la Natura, manifest en la seva bellesa, força i misteri.

Actualment, la poesia es troba lligada als avenços científics i tecnològics. I han sorgit unes noves formes de corrents, com la metapoesia, la biopoesia, la poesia ecologista, la poesia virtual, la poesia de la consciència i transmodernista.

L’ecopoesia, és un gènere particular que s’ha desenvolupat des de la darrera dècada del segle XX als països de parla anglesa, dins un moviment poètic inspirat en temes ecològics i es caracteritza per la seva forma expressiva, en una realitat caracteritzada per la globalització i la interculturalitat. I, per això, fa servir un llenguatge poètic senzill i clar, comprensible per a totes les cultures, per tal d’arribar al gran públic.

L’ecopoesia té molts simpatitzants als països llatins, encara que a Espanya i en entorns rurals o compromesos amb el medi ambient, també comencen a tenir lloc a les agendes culturals. Ja sigui en format de concurs com a Còrdova (https://www.poetasporelclima.org/), de festival com a La Vall del Jerte (https://vocespoesiajerte.blogspot.com/) o tallers organitzats des de diferents ajuntaments.

Aquest passat mes de desembre de 2022, es va celebrar el IV Festival d’Ecopoesia de la Vall del Jerte,(al nord-est d’Extremadura) i està organitzat en una Mancomunitat formada per onze municipis (Barrado, Cabezuela de la Vall, Cabrero, Cases del Castanyar El Torn, Jerte, Navaconcejo, Piornal, Rebollar, Tornavacas i Valdastillas).
Es va celebrar la comunió de la poesia i la natura des de diverses mirades: creació poètica d’adolescents, cants i cançons, recitals de poetes compromesos amb el medi ambient, mercats ecològics, plantada d’arbres, rutes poètiques i exposicions. Si t’interessa pots trobar més informació a: https://vocespoesiajerte.blogspot.com/
L’ecopoesia adquirirà amplitud en possibilitats de reflexió, vinculació intel·lectual i estètica. Com més es desenvolupi la poesia que té a veure amb l’ecocrítica i ecoètica, més qualitat i capacitat evocativa podrem veure reflectida als seus versos.

La cultura japonesa es caracteritza per l’amor, l’admiració i el respecte que professa a la natura com un dels seus principals trets identitaris.
La naturalesa al Japó és exuberant i generosa: paisatges emocionants, diversos i marcats contrastos estacionals fan que aquesta es manifesti amb tota la seva esplendor. No obstant això, també té una capacitat altament destructora: terratrèmols, sismes submarins, erupcions volcàniques, així com tifons i inundacions han provocat, des de temps immemorables, una forta consciència sobre allò efímer, la fugacitat i la impermanència.

Tot això fa que el poble japonès mantingui una relació especial amb la natura, a la qual tem, admira i, fins i tot, venera a través de la seva religió autòctona, el sintoisme. El budisme també promou el respecte i la unió de l’ésser humà amb el medi natural.
Aquesta especial sensibilitat ha marcat el sentir vital dels japonesos així com el seu art i literatura. La natura és la gran protagonista de les seves manifestacions artístiques i alhora s’ha convertit ella mateixa en art a través del jardí, el bonsai, l’ikebana i la contemplació dels petits detalls.

I pensant en la unió de la poesia, la naturalesa i la cultura japonesa, em ve a la memòria els haikus. Un gènere poètic d’origen japonès, que s’escriuen, segons la tradició, en tres versos sense rima, de 5, 7 i 5 síl·labes, respectivament. Solen fer al·lusió a escenes de la natura o de la vida quotidiana, i sovint inclouen una referència a una època o moment de l’any (kigo).
Des del punt de vista formal, el haiku es divideix en dues parts. Una dona la condició general i la ubicació temporal i espacial del poema (estació de l’any o element de la natura); l’altra ha de contenir un element actiu i inesperat. La percepció poètica apareix en el contrast entre totes dues. Podríem afirmar que és una petita píndola carregada de poesia capaç de fer explotar la possible realitat.

Un exemple de Matsuo Basho (1644-1694):
Noche sin luna.
La tempestad estruja
los viejos cedros.

La base del haiku és una emoció provocada per la percepció de la natura. Sovint malenconiós, però també pot ser una alegria exultant. És una commoció espiritual, estètica i sentimental. El haiku és un instrument pel desenvolupament espiritual, un camí d’aprenentatge, per això va ser utilitzat pel zen per transmetre’n les normes. I la seva influència va arribar al món occidental de la mà de poetes del segle XX. Entre els poetes occidentals trobem Antonio Machado, els nord-americans Ezra Pound o Jack Kerouac, l’irlandès Seamus Heaney i el britànic W. H. Auden.

A Espanya, a part d’Antonio Machado, ha estat un gènere amb cert pes a la poètica de Juan Ramón Jiménez, Juan José Domenchina, Jorge Guillén, Federico García Lorca i Emilio Prados, Eulogio Díaz del Corral, José María Sánchez Sánchez, Francisco Herrera de la Torre, Francisco Acuyo, Jesús Munárriz, Fernando Menéndez, Felipe Benítez Reyes, Beatriz Villacañas, Susana Benet, Xoán Abeleira, Elías Rovira, Luis Carril, Fruits Soriano, Maria Victòria Porras, Félix Arce, Isabel Pose, Mercedes Pérez, Manuel Díez Orzas, Jaime Lorente, Ruth Rodríguez i Agar Rodríguez, entre molts d’altres.

I en català, per posar alguns exemples, ens trobem amb haikus a la poesia de Joan Salvat-Papasseit
Quin vent que fa,
quina pluja més fina!
—El tram llampega.

Rosa Leveroni
El perfum del xiprer
sempre més el tindré
en el teu bes.

Posteriorment, Salvador Espriu
Vident, ajuda’ns
al combat amb l’oculta
cremor de l’alba.

I el mallorquí Llorenç Vidal
Viatger lliure,
trescaré el món dels homos,
l’única pàtria.

A Barcelona Escribe, també ens dediquem a passar l’estona escrivint-ne uns quants, o com a mínim intentant-ho.

Alejandra Aponte

_{©Nuria Riera Wirth}