Les nou vides de Rose Napolitano

Som conscients que una paraula, un gest, una mirada pot canviar radicalment el curs de les nostres vides? Fins a quin punt ens adonem que som els constructors de la nostra pròpia vida pensament rere pensament, paraula rere paraula i acció rere acció i no tant a través de grans decisions transcendentals que semblen marcar un abans i un després a les nostres vides?

Això és el que, al meu entendre, ha volgut reflectir Donna Freitas a la seva novel·la Les nou vides de Rose Napolitano. La Rose és una dona amb una fecunda i satisfactòria vida professional i té molt clar que no vol ser mare. Al principi Luke, el seu marit, tampoc. Tot i això, després d’anys de matrimoni, el romanticisme que els uneix apassionadament es va dissolent, ell acaba canviant d’opinió i li demana a Rose que reconsideri la seva postura. Primer de manera amable, educada, gairebé seduint-la, però infecunda. Per això, recorre a tàctiques més agressives i manipuladores, i fins i tot busca aliats per al seu setge particular: els seus pares (els de Luke), que no veuen l’hora de ser avis i no accepten des de cap òptica la postura de la Rose. Com abordarà aquest gir en els desitjos del seu marit?

Podria haver-hi milions de combinacions, però ella tria plasmar i desenvolupar nou possibilitats. El detonant sempre és el mateix: Luke movent, com un sonall, un pot ple de pastilles de vitamines per facilitar l’embaràs que la Rose es resisteix a començar a prendre. Això provoca que ella reaccioni de nou formes diferents i es desencadenen nou universos diferents.

Donna Freitas crea amb una prosa directa, càustica de vegades i sense embuts sempre, nou trames per les quals discorren, de manera transversal, temes de rabiosa actualitat i fins i tot tabú, com les dinàmiques de parella i la liquiditat de les relacions i les decisions, el fet de ser mare (o millor, de no ser-ho) al segle XXI, la incomprensió, el rebuig social i el judici ferotge que continua havent-hi contra les dones que decideixen no procrear. També parla de la importància de l’autoconsciència i de ser capaç de comunicar de la manera més fidedigna possible allò que una porta a dins amb assertivitat; de la infidelitat, la solitud, els secrets, els silencis, la recerca de l’aprovació i la validació dels pares (i de la societat) encara en l’adultesa i la importància de l’amistat.

Amb la Rose, la protagonista, he arribat a empatitzar fins a nivells insospitats. De vegades he sentit estar llegint la història de qualsevol amiga meva, per l’actualitat de la lògica i el discurs de la protagonista: una que habita una cultura en què les dones comencen a caminar la seva particular via cap a la llibertat, però segueixen encadenades a vells esquemes que continuen modelant la seva voluntat i decisions. A més, Freitas aconsegueix una cosa que particularment m’agrada, i és elaborar de manera màgica moments tragicòmics capaços d’arrabassar un somriure i descarregar tensions en els moments més delicats de les vides més difícils. En la part contrària, també he sentit com la història se’m clavava com un dard, directament als meus temors o anhels més profunds.

Tot en nou vides que viatgen enrere i endavant en el temps. Una cosa que, personalment, m’ha resultat difícil de seguir però que, alhora, crec que li dona un ritme i d’agilitat creatius, atractius i que s’allunyen de la lògica lineal que predomina en altres novel·les.
Aquí parlem de salts en el temps de nou vides diferents. Agafeu-vos que vénen corbes. Potser aquesta novel·la també ens serveix per entrenar la memòria.

La lliçó d’aquesta història (o d’aquestes nou històries), per mi, és que no hi ha decisió bona o dolenta, així, en termes absoluts. Que tot pot estar bé. M’estaré equivocant si decideixo no ser mare? No. M’estaré equivocant si opto per claudicar i ser-ho? Tampoc. El que extrec és que, en realitat, la nostra vida es va construint poc a poc i no a través de grans decisions, i cadascuna de les nostres vides ens obre la possibilitat d’assaborir grans experiències i aprenentatges. En definitiva, crec que Les nou vides de Rose Napolitano és un llibre de lectura fàcil i amena però igualment profunda, i especialment interessant per a les dones, vulguin ser mares o no.

_{©Bárbara Fernández Sena}