El viatge

Tindria uns sis  o set anys, no ho recorda exactament. Recorda, però,  que aquell  va ser  l’any exacte, en el qual va decidir  què volia ser de gran. Va ser durant una de les seves visites al zoològic de la ciutat, amb el seu avi. Hi anaven sovint. Els diumenges al matí, agafats de la ma, i amb el tramvia. Dins del parc, feien sempre el mateix recorregut: visitaven les gaseles, els micos, l’hipopòtam, el panda vermell, el lleó. I sempre acabaven al mateix lloc: davant de l’habitatge dels elefants. Li fascinaven els elefants. S’hi aturaven molta estona. Si tenien sort, veien les tres femelles alhora, movent-se pel recinte. I si tenien molta sort, veien l’elefant petit. A vegades s’empastifaven de fang, es mullaven amb l’aigua. Així s’hidraten, li explicava l’avi. L’elefant petit es rebolcava entremig de les femelles, les tres elefantes adultes que li feien de mare, i el cuidaven. Era un elefant orfe, de mare desconeguda, morta per algun caçador furtiu. 

La Berta, més que mirar-lo, el contemplava: A ell li agradava banyar-se, gratar-se,  dormir. A ella li agradaven la seva trompa, les seves orelles movent-se al vent, les seves potes, tan estables,  la lleugeresa del seu caminar. O quan corria!  Tenia els ulls menuts, i  una mena de somriure de cantó, graciós. 

Ells marxaven cap al mig dia. Vinga. Ja és hora d’anar a dinar, li deia l’avi, i  txino- txano sortien del parc, i agafaven de nou el tramvia de tornada a casa. Des de la mort dels pares, en accident de cotxe, feia alguns anys, la Berta vivia amb l’avi. S’entenien, s’apanyaven bé.

Un dia de setembre, molts anys més tard, la Berta realitza finalment el seu somni. Pensa en tot això, mentre espera, a l’estació de França, propera al parc, el tren que  la portarà a París. Deixa darrera una carrera brillant al departament de biologia animal de la universitat, que li ha permès demanar una beca per realitzar la tesi doctoral en el millor centre europeu especialitzat en paquiderms. 

A Paris, arriba de nit, i s’instal.la en el campus. Aviat s’acostuma a la nova vida,  al ritme de treball de la universitat. La recerca en el departament, les pràctiques, el dinar a la cantina, la xerrada amb els col.legues vinguts d’arreu del món. Porta una vida ordenada, sense estridències, que li dona seguretat.  Durant els caps de setmana fa la compra, queda amb algun company, va al cinema, passeja pels parcs. Les visites a la seva ciutat es fan, des de la mort de l’avi, cada cop menys freqüents.

La seva recerca avança. Ja només queda  el treball de camp, recollir dades que justifiquin les seves hipòtesis sobre la conducta d’aquests animals, la recerca empírica.  Li proposen treballar durant sis mesos a les Cataractes Victòria, a Zimbabwe, en el Parc Nacional Zambezi, amb 560 kms quadrats d’extensió, i una gran població de paquiderms.

No en té cap dubte. Així, doncs, el seu viatge continua.  Fa la bossa, i un vespre de juny agafa el vol cap a Zimbabwe.  Ara ja  fa algunes setmanes que està instal.lada a la reserva.  Pren dades, inspecciona, contrasta, apunta. Ajuda a reintroduir els animals, que han viscut en captivitat,  al medi natural, quan  hi estan preparats. S’hi troba bé. 

Un vespre, mentre descansa en el jeep prop d’una manada,  el veu.  Tothom li diu que no pot ser, que és un invent, una fantasia. Que no pot ser. De cap de les maneres.  Però ella n’està convençuda.  El veu.  Veu el seu elefant, ara ja adult. Majestuós, lleuger en els seus moviments, d’una gran bellesa. No en té cap dubte, tot i que  no sap el perquè del seu convenciment. La mirada, potser? El sentir-se mirada, reconeguda per ell?  Perquè ell, efectivament, la reconeix. Se separa lleugerament de la manada, aixeca la trompa, la mira. Potser reconeix la seva olor, potser recorda els seus ulls, mirant-lo en el parc molts matins de diumenge, potser algun so li resulta familiar, alguna imatge guardada en la seva llarga memòria? Seguia tenint els mateixos ulls menuts,  i el mateix somriure de cantó, graciós. 

La Berta no sap explicar ni el  com ni el perquè, però decideix que aquest és el final del seu trajecte.  S’hi quedarà. Ha trobat el  lloc, el seu.

Laura Berenguer

3 respuestas a «El viatge»

  1. Me ha encantado esta historia llena de ternura y sentido profundo. Es un pequeño retazo de la magia de la vida, explicado con exquisita sensibilidad a

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.