Agost a ciutat 

Parla i parlaràs. De què parles, eh? Digues! Mare meva, vull parlar, però no sé de què parlo, ni de què parlar. Estic encallada. Doncs espavila, guapa. Puc parlar de la calor intensa d’aquest agost, de les nits tòrrides, del meu gos que es desperta amb la boca oberta, i amb uns ulls de dir: això no s’aguanta.

Bé, però de què més? Aquí s’acaba la història?

No. No. Voldria escriure com un ocell, amb tota llibertat, moure’m per aquí i per allà. El mar, l’oceà de Baricco. El meu cap, però, s’encalla amb idees fixes: Vull posar ordre a l’habitació, això, llençar papers, carpetes, fulls, rebuts antics. Tot llençat al mar. Fer lloc, deixar espais en blanc. Posar ordre, posar ordre. 

O sí. Potser podria parlar de la ciutat. La ciutat deserta de veïns, i plena de turistes. Els carrers del meu barri, el cafè llarg del matí, i les sonates per a flauta de Bach que escolto tot esmorzant. Però no. Aquí estic jo, mentalment palplantada i seca.

O parlar del què vull fer aquests dies, abans de marxar de vacances: Escriure, anar al cinema, posar ordre. Tornem-hi! He de posar ordre, i fer la maleta. Això. He de fer la maleta. La maleta que ha de servir per anar a la platja, per passejar, per dormir, per anar a sopar. I de l’horror de l’aeroport que me’n dius?

Sembla que avui, finalment, bufa una lleu brisa marinera, em dic, per canviar de tema. Finalment. Finalment s’ha acabat la feina i comencen les vacances. Fi. Fil. I el fil de la història? Em pots dir on és? on és el fil? Fil d’or o de seda?

Doncs de seda. El fil del vestit de la princesa era de seda. D’un blanc immaculat. Aquesta és la història de la princesa amb el vestit de seda, blanc immaculat. Hi havia una vegada un rei, una reina, una princesa i un drac. I una casa, que, de tan gran semblava un castell, però que no ho era. Aquella família era així. I el drac- els dracs acostumen a ser bastant agressius- en aquest cas, ni ho era, ni feia por. Innocent i de bon caràcter, havia assumit, en aquella casa, la funció del gos. La guardava i la vigilava. Li agradava jeure al sol. Llarg com era, s’ajeia tot el dia al sol. Com un llangardaix. La casa tenia un jardí amb una palmera immensa, que s’alçava, elegant, per sobre de la tanca. I un mar allà al davant, de molts blaus i verds, que canviava de color, segons el temps i els núvols.

Aquella casa, als matins, feia olor a pa sortit del forn. Deliciosa. Sortia una olor intensa per les finestres, per les escletxes obertes d’algunes rajoles, pel forats de la porta. Segons els mesos de l’any o els moments del dia, desprenia olors diferents: olor de castanyes torrades, de llenya al foc , de flors perfumades, i de figuera madura. I a vegades, de tant en tant, de sardines fregides. Era quan allà se celebrava alguna cosa. Tot el poble, els pagesos dels voltants s’apropaven al casalot, i menjaven i bevien, i s’asseien a la porta, i cantaven, davant del mar. Cantaven i reien. Davant del mar.

Va ser possiblement l’olor pudenta de les sardines el punt d’inflexió en aquella vida trista de la princesa. Tenia una pena que s’omplia de pena, i de res més. Només de pena. Però què tens? Que et falta? Què busques? Ni el vestit blanc, ni l’olor de pa, ni el drac melindrós, ni els pares amatents, ni els colors del mar l’hi apaivagaven l’ànima. Cridar. Vull cridar, des del terrat, des del balcó, ben fort. Cridaré ben fort. Marxo! Me’n vaig lluny d’aquí! Galopar al vent, cavall boig, serp, tempesta. Dansar amb els arbres, mullar-me la roba i quedar xopa, dona rabiosa, sal marina. Un puny, un tronc, un tro. I tirar pedres al pou, i caminar sobre petxines i rocs. Au, Au! Cridar fort. Millor la demència a la tristor. Au, au! Salta, brinca. Fuig d’aquí. Marxa ben lluny. Tempesta, calamarsa, llebre dansant, punxes, gripaus, escorpins.

Així que l’has salvada. Ha fugit. Enhorabona! On va anar a parar? Va marxar amb el drac, lluny, lluny. Se’n sap poc d’ella. Creuen els mars. A vegades neden, a vegades volen. Mengen pa, formatge, peixos. Dormen en coves, seuen sota les oliveres. Als vespres. Els vespres, ja se sap, són especials. És el pas del dia a la nit, acostuma a refrescar, i són unes hores delicades. És feia difícil no recordar la calor extrema d’aquell agost, que ho va canviar tot.

A la ciutat, palplantada i seca, penso que hauré de posar ordre, i fer la maleta. Demà marxo de vacances. En un primer moment no la reconec. Però sí. És ella. La veig al balcó. El vestit blanc, el fil de seda. M’alegra tornar-la a veure. Vinga, anem, que fem tard. El taxi ens espera a baix per anar a l’aeroport. De lluny, el drac ens diu adéu amb els ulls.

Laura Berenguer